Va passant el temps, una temporada després d'una altra, i com ens costa millorar... Fem més hores, més quilòmetres, més desnivells ... Anem a competir i ens tornen a estomacar, ens preguntem què passa? I no trobem resposta ... o no la volem veure! Un article de Lluís Capdevila

Una de les pitjors coses que ens poden passar entrenant és caure en la rutina: repetir entrenaments, taules, sèries, fins a la sacietat, rutines que al final no ens aporten res o molt poca cosa, arribant a un punt d'haver de suplicar: "virgencita virgencita que me quede como estoy!"

En molts moments de la nostra vida, quan quedem estancats, el millor que podem fer és donar un gir radical per intentar trobar solucions que la rutina diària no ens deixa veure.

En el tema dels entrenaments passa el mateix, i unes vegades per por de perdre el que tenim i altres per por al desconegut, no ens decidim a experimentar amb altres sistemes de treball.

Partim de la base que no som esportistes professionals i que tenim un temps limitat per entrenar ¿Perquè llavors la majoria de vegades el malgastem amb rodatges inútils, que l'únic que aconsegueixen és desgastar les sabatilles? Què podem fer per intentar motivar-nos un cop més i intentar millorar?

De manera molt generalitzada, definirem dos models bàsics d'entrenament: un el clàssic i l'altre més innovador:

Mètode clàssic: vam començar amb el desenvolupament d'una base aeròbica, volum, per poc a poc anar incrementant la intensitat. A mesura que s'acosta una competició, reduïm volum i realitzem sèries curtes i intenses, per "afinar" com diem en l'argot.

Mètode entrenament invers: vam iniciar els entrenaments amb el desenvolupament de la velocitat i treballant la base de força, introduint el treball de força màxima i potència muscular des del primer moment. És a dir, vam començar amb entrenaments curts, però intensos, per anar allargant-ne la durada. A mesura que s'acosta una competició reduïm intensitat i augmentem el volum.

Darrerament, es parla molt del sistema de planificació inversa. Com passa gairebé sempre, quan hi ha un esportista que destaca molt s'intenta descobrir com ho ha fet, i aquest és el perquè de la moda d'aquest sistema de treball físic.

Per a mi i sota la meva experiència, el millor és un sistema que combini el clàssic amb el nou. Amb el pas dels anys hem experimentat amb diferents tipus d'entrenament, i hem arribat a la conclusió que els més efectius són els que combinen molt bé la intensitat amb la durada, qualitat amb quantitat, i que la resta és estar marejant la perdiu amb planificacions molt complexes i difícils de seguir.

Resumint: en lloc de començar amb entrenaments de llarga durada i ritmes suaus, començar amb entrenaments curts però intensos, però no cada dia, és a dir combinar els dos tipus, però posant intensitat des del primer dia.

[Aquí faig un parèntesi per dir que per a mi és un error aturar completament de realitzar activitat física, (per exemple quan diem que hem acabat la temporada i passem a no fer res de res), ja que la disminució del nostre nivell pot ser molt gran, i necessitarem molt de temps per tornar a tenir un nivell òptim d'entrenament.]

Per tant, partint que la base aeròbica ja la tenim, (dono per fet que no som uns principiants) el principal si volem millorar de veritat és treballar amb els objectius d'augmentar el VO2max i pujar el llindar aeròbic, (la potència i la velocitat de creuer).

Per aquest motiu, per a mi el sistema que més beneficis comporta és el següent:
 
Treballar des del principi amb els ritmes de competició de la nostra especialitat, amb durades curtes, que amb el pas dels dies s'aniran incrementant.

Començar amb rodatges a ritmes molt alts per espais curts de temps, però realitzant també sessions de volum, amb freqüents canvis de ritme molt exigents i amb recuperacions sobre la marxa, tipus fartlek, des de la primera setmana.

La diferència bàsica entre els sistemes clàssic i invers és que en aquest combinem els dos, de manera que al treballar intensitat des del primer dia no hem de fer tant volum, ni en apropar una competició hem d'augmentar volum reduint intensitat; és a dir, trobar la combinació perfecta, per a nosaltres, dels dos sistemes.

Així doncs, podem fer una programació en la qual des del minut un ja estiguem realitzant intensitats màximes, reduint els trots borriqueros. L'evolució del sistema serà paral·lel al calendari de competicions o d'objectius però, tot i que allarguem la durada, sempre mantindrem un nivell sostenible d'intensitat, ja sigui amb esprints o sèries més llargues.

De tota manera, la metodologia clàssica d'entrenament de començar amb molt volum i poca intensitat per anar invertint el procés, és ara per ara el 90% de les programacions d'entrenament, però al mateix temps, és la "tomba" de molts bons esportistes : emmagatzemen tant volum que quan volen fer entrenaments d'intensitat o comencen les competicions, ja estan fosos.

I és molt important tenir clar que l'entrenament no s'emmagatzema, l'entrenament estimula el nostre cos perquè aquest pugui admetre càrregues més grans d'esforç. No funciona com un magatzem on es sumen hores i quilòmetres, perquè si fos així, sempre estaríem en plena forma, i moltes vegades entrenem molt i no caminem res, anem al "magatzem" a buscar força i està buit.

Quantes vegades no hem sentit declaracions d'algun esportista dient: aquest any he fet més quilòmetres que mai, per hores d'entrenament, no em guanya ningú, i al primer canvi de ritme seriós es queden despenjats, sense saber per què?

La resposta és que normalment el treball realitzat els ha deixat sense punch, sense espurna, i això no ho saps fins que intentes prémer a fons; et notes fort, però no pots aplicar aquesta força, t'has preparat per a carreres molt llargues, però aquestes moltes vegades es decideixen per moments molt curts, dient-ho d'una altra manera, ens treuen de punt i ja estem morts!