El món de l’hostaleria, la restauració i el turisme, llevat de comptades excepcions, està pensat per grups estàndard que es mouen en horaris estàndard, mengen menús estàndard i fan activitats estàndard. Els esportistes som estranys, però és fàcil fer-nos feliços. Només cal empatia i petits gestos d’adaptació

“Aquests que vénen a córrer per la muntanya, van mig ofegats mirant a terra, obsessionats amb anar de pressa i només volen arribar a meta. No saben apreciar el paisatge ni el que el Parc de (...) els ofereix.”

Aquesta intervenció, transcrita de memòria, la va fer una guia turística en el marc d’unes jornades titulades “Com atreure més senderistes” al passat Saló de Turisme de Muntanya de Lleida. Concretament es tractava de la presidenta d’una associació de guies turístics i acompanyadors de muntanya d’un parc nacional molt conegut.

 

No és la primera vegada que sento afirmacions d’aquest estil en una jornada de professionals del turisme. Recordo perfectament fa uns quants anys a la gerent d’una empresa de cicloturisme de l’Empordà -una de les primeres i més consolidades- defensar en públic alguna cosa així com que “amb la BTT no es pot fer turisme perquè la posició de la bici t’obliga a mirar a terra. El cicloturisme en canvi et permet contemplar el paisatge i descobrir el lloc que visites.

 

Doncs bé, jo dec ser una d’aquestes que no sabem apreciar el paisatge perquè acostumo a decidir on viatjo en funció de l’esport que hi pugui fer. Corrent, en bici de carretera, en bici de muntanya, esquiant o escalant. Sense ser cap professional de l’esport, la meva motivació principal a l’hora de viatjar és què em pot oferir d’extraordinari una destinació per desenvolupar-hi una d’aquestes activitats. Alhora, i gairebé tan important com l’anterior, valoraré si hi ha els serveis que necessito per poder desenvolupar-la amb el màxim confort. Perdoneu-me siusplau gurús del turisme, però és així. Penso així. Sóc així. I em gasto els calés quan surto de casa, igual o més que el cicloturista o el senderista cultural de torn.

 

Amb tot això, vull dir que cal entendre que no tothom fa el turista amb la mateixa motivació, per la qual cosa, les necessitats de cada un de nosaltres variaran. Ara bé, els esportistes exigirem uns mínims en l’atenció i els serveis, apreciarem el paisatge i descobrirem el lloc que visitarem d’una altra manera. Recordarem més el quilòmetre mantingut al 20% de les rampes de Fumanya, a Vallcebre, enlloc del seu parc geològic excepcional. I què? ¿És que cal exigir al turista que vingui a fer i a veure allò que el gestor d’una destinació pressuposa que el fa ser interessant?

 

El meu company de fatigues, el bicampió del món d’esports d’aventura Lluís Capdevila, parla molt sovint d’incorporar el concepte ENTRENAMENT dins l’univers del negoci turístic. No hi puc estar més d’acord. El món de l’hostaleria, la restauració i el turisme, llevat de comptades excepcions, està pensat per grups estàndard que es mouen en horaris estàndard, mengen menús estàndard i fan activitats estàndard. Els esportistes som estranys, però és fàcil fer-nos feliços. Cal empatia i petits gestos d’adaptació. I insisteixo, al final pagarem un preu just pel servei que se’ns ha donat.

 

Aplicar el sentit comú, tenir clares les motivacions i necessitats dels esportistes i formar el personal perquè puguin satisfer-les. A tall d’exemple de males praxis molt fàcilment corregibles -i que serveixi de precedent per qui em llegeixi i sigui de l’ofici- la famosa resposta dels restauradors: NO.

 

Quan després d’una jornada de 3 hores patinant amb els esquís de fons, famèlica i pelada de fred em dirigeixo al bar d’una estació d’esquí de fons X i demano si em poden fer un entrepà.

Contextualitzo:

• No em ve de gust entaular-me per menjar uns peus de porc amb salsa després de fer esport. Tothom en menja, segur que són boníssims, és el menú que tens i m’ho hauràs preparat en 3 minuts, però jo no en vull.

• És més, prefereixo menjar poc perquè després del break potser em vindrà de gust fer una horeta més d’esquí de fons clàssic i acabar l’entreno a l’hora que tanca l’estació.

• Son les 15:30h i el restaurant no està ple.

 

La resposta és que NO. El motiu és que estan servint els postres i no em poden fer un entrepà. Em resigno i no l’insulto, sóc educada. Marxo de l’estació i em dirigeixo al restaurant –refugi de muntanya d’1km més avall. La situació es repeteix. El mateix NO i pel mateix motiu. No demano barretes riques en proteïnes i baixes en sodi, demano un entrepà. No pot ser tan complicat fer-lo, no? 

 

El més curiós del cas, és que abans de posar-me a esquiar he tingut una interessant conversa amb el director de l’estació, preguntant-se i preguntant-nos què cal fer per arribar a aquest segment de gent que entrenem amb bici i corrent. Aquesta gent que prestigiem l’estació d’esquí i li donem “vidilla”i que pot fer atreure un públic interessant per l’estació i per les economies del pobles del voltant, que també viuen del turisme. El raonament és que l’esquí de fons és un entrenament d’hivern magnífic per a aquest segment, però que segurament no és prou conegut i cal comunicar-ho bé.

 

Error. No només cal comunicar-ho bé, sinó que abans cal estar preparat per rebre adequadament a aquest tipus de persones. Captar un client costa 100 vegades més que perdre’l per un detall com aquest. Poder atendre les necessitats dels turistes esportius requereix un esforç petit. La meva força de prescripció pot ser gran. Les xarxes socials són inabastables. En aquest article l’estació d’esquí de fons és X, en el proper, potser els exemples vagin amb nom i cognoms.

 

Gestors i planificadors, professionals del turisme, estic a la vostra disposició per ajudar-vos i si ho creieu interessant, assessorar-vos.

 

Aquest serà el primer d’una sèrie d’articles on escriuré el que penso sobre la relació turisme i esport.

 

Agnès Güell

Extrem Team