Que la nostra vida esportiva es prolongui només depèn de nosaltres mateixos. El nivell que puguem mantenir és el de menys, en certa manera això ja no està a les nostres mans, però el que sí és a les nostres mans és saber gaudir amb el que tinguem.
Una de les qüestions a la que ens enfrontarem en la nostra vida com a esportistes, és el pas del temps. Això és inevitable i afecta a tots, però de diferent manera. El acceptes i t'adaptes, o no ho vols veure i vas anant de frustració en frustració.
 
A un esportista el pas del temps no només li repercuteix en els canvis físics que percep mirant-se en un mirall. Normalment ens afecten molt més els canvis físics que el nostre rendiment esportiu. És a dir, acceptem més fàcilment ser més lletjos, arrugats i haver-nos fet donants de pèl, que l'anar perdent a poc a poc, la nostra forma física.
 
Amb el temps i moltes hores d'entrenament, hem aconseguit arribar a tenir un cert nivell. Això és el que ens permet fer activitats o competicions d'una manera i a un ritme determinat. Amb el pas dels anys conservar aquest nivell es va tornant cada dia més difícil, independentment dels entrenaments que puguem anar fent, perquè ens costa més recuperar i assimilar-los. Si a més ens ofusquem a voler fer entrenaments molt llargs i durs, la recuperació també serà més llarga i més dura.
 
 
És dur per a tots anar veient que el que fèiem abans cada vegada ens costa més. Seguir el ritme d'esportistes més joves és cada vegada més dur i difícil, però si som capaços d'acceptar-ho, no ens hauria de preocupar més del necessari. És a dir, és millor seguir fent esport adaptant-nos al nostre nivell actual, que de deixar de fer-ne per no voler assumir el que som.
 
És inútil estar constantment amb el: "jo per aquí pujava a mil per hora!". És molt més important que segueixis pujant durant molt de temps per aquest lloc, que la velocitat a la que ho facis.
A la vida hi ha un temps per a cada cosa i que es prolongui la nostra vida esportiva, només depèn de nosaltres. El nivell puguem mantenir és el de menys, ja que en certa manera ja no està a les nostres mans, el que si està a les nostres mans és saber gaudir amb el que tinguem.
 
És dur veure esportistes que no volen rendir-se a l'evidència i que segueixen entrenant a un nivell que el seu cos ja no està disposat a acceptar. Això també pot portar a creuar una línia perillosa entrant en terreny d'arenes movedisses, que no val la pena.
 
És possible també que la insistència ens arribi a causar algun problema de salut o físic. I és que arribats a cert punt, inflar de vitamines miraculoses o prendre garrafes de col·làgens per enganyar les articulacions, no solucionarà el desgast de tantes i tantes batalles. Amb el pas dels anys perdràs nivell físic, però guanyaràs experiència, i les salvatjades que abans necessitaves per sentir que havies entrenat al màxim i que havies complert amb tu mateix, ja no seran necessàries. Valoraràs més el paisatge d'una ruta que la seva duresa, la companyia en què la facis, que els xiulets del pulsòmetre, obtenint d'aquesta manera unes compensacions diferents. Ja no fem el fer per fer, sinó que fem el fer per obtenir.
 
Si no t'obsessiones amb el nivell que tenies, pensant sempre: "amb el que jo havia estat!" podràs gaudir molt més del nivell que tens ara. I és que obsessionar-se amb que poder mantenir el ritme que teníem no és una bona manera d'anar assimilant el pas del temps. És millor mirar cap endavant i buscar nous objectius, que perdre's en la nostàlgia mirant sempre cap enrere.
 
Lluís Capdevila
Director d'Extrem Team